A la fontana del verger

Grand Tour. De Montagut a les Preses

/ 6.09.2015

Àrea de descans a les Rocoses

Truca en Job Ramos, que havia d’intervenir:

-Tu, que m’havia oblidat que era avui, i ara de cop hi he caigut!

Caminarà amb nosaltres d’Olot a Les Preses.

Una vegada vaig veure com retallava un espai d’herba en mig d’un camp amb la intenció de veure què passaria a partir de llavors. En Job Ramos practica l’art de l’observació, o potser, millor dit, de la no intervenció; i quan intervé, ho fa d’una manera tan subtil que el seu treball pot passar desapercebut. És com si emmarqués amb un traç gairebé invisible un tros de món –sovint un petit tros de món-, i ens digués molt fluix: aquí, això!

I ell mateix forma part d’aquesta trama: estava desaparegut, no sabíem si vindria; i ara que sabem que vindrà, totes les coses estranyes que veiem en el camí –tres pedres de costat i un vidre de color blau cel al damunt, en una tanca un filferro amb una ampolla, una bufanda lligada a la branca d’un arbre…-, ens sembla que són cosa seva.

Parla, en Job, d’un home que negocia amb els aborígens australians per fer un ferrocarril. Els aborígens memoritzen el camí cantant cançons. Ell també té lligat el territori a les seves experiències personals.

Ens porta a una “àrea de descans”, on hi ha taules per fer pic-nic i bancs. No hi van posar cap indicació, i ara la vegetació l’està engolint. És una “àrea de descans” inútil coma a àrea de descans; ningú no hi ha descansat mai. Aquesta manca de rètols va ser premeditada? Ficció o realitat?

Quan passem per la fageda d’en Jordà, la Lourdes Mundèjar ens ha preparat un pal·li que recorda vagament les processons de Corpus, amb un sostre de fulles de faig. El que fins ara era una peregrinació, s’espesseeix, es fa greu, i es torna processó. Una processó lenta, silenciosa, oficiada per la Lourdes, convertida en el nostre mossèn. Plou a la fageda d’en Jordà, el cel es tanca i la llum s’apaga; els troncs dels arbres brillen com la plata de les catedrals; el xim-xim de les gotes de pluja damunt de les fulles dels arbres fa una remor de fons que ens hipnotitza; silenci, quietud; només la pluja i el so sord de les nostres sabates en el terra moll.

Arribem, ja de vespre, a Sant Martí.

Toni Madueño amb una citola construida per ell

En Toni Madueño ha ambientat l’ermita amb centenars de petites llànties enceses. Quan estic al seu davant, no em puc sostreure a la impressió de trobar-me davant d’un monjo medieval. Un monjo atípic, un monjo goliard, un monjo fora de l’abast dels abats i les autoritats, un monjo de taverna i de biblioteca, músic, amic de la mística i del vi.

A vegades s’acompanya d’una cítola construïda per ell mateix, però més sovint canta a cappella. El trobareu en una església romànica, el seu escenari preferit; avui, per exemple, a Sant Martí de la Vall del Corb.

Canta Rigaut de Berbezilh, el trobador de l’amor de lluny, que es va enamorar perdudament de la comtessa de Trípoli a qui mai no havia vist; canta Rimbaut de Vaqueiras, canta Marcabrú:

A la fontana del vergier
on l’erb’es vertz josta·l gravier,
a l’ombra d’un fust domesgier,
en aiziment de blancas flors….

El pelegrinatge s’ha acabat. Hem arribat a sant Martí. Hi som i no hi som: en el segle XII, en el segle XXI, arreu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s